Ronçana http://www.roncana.com Web Ronçana Labrador Retriever Tue, 24 Sep 2019 11:57:42 +0000 ca hourly 1 https://wordpress.org/?v=5.0.6 http://www.roncana.com/wp-content/uploads/2019/01/cropped-r_logo-32x32.jpg Ronçana http://www.roncana.com 32 32 Educació de Cadells http://www.roncana.com/educacio-de-cadells/ Sun, 30 Dec 2018 11:38:08 +0000 http://www.roncana.com/?p=719

Durant els primers sis mesos de vida del cadell s’estableix el que s’anomena “imprinting”, període durant el qual es fixa el caràcter que tindrà per la resta de la seva vida. És molt important evitar cometre errors durant aquesta època, això ens estalviarà problemes seriosos en un futur, que seran molt complicats i ingrats de reeducar.

Errors més típics:

1.-Portar al cadell amb collar en comptes d’arnès, ja que “així no estira”. Llegiu “Perquè arnès i no collar”.

2.-Tancar al cadell a casa fins als tres mesos, edat en què ja té les tres vacunes necessàries. Llegiu “Perquè hem de treure els cadells al carrer des de les nou setmanes?.

3.-No deixar al cadell apropar-se a altres gossos o persones.

4.-No acostumar-lo a relaxar-se en un transportin.

5.-Dir “hola” i “adéu” cada cop que arribem o marxem de casa.

6.-La sobrealimentació, que porta a problemes ossis.

En els nostres cursos de cadells t’ensenyarem a comprendre i a treballar amb el teu cadell. Mitjançant el joc i la tècnica del “clicker” li ensenyarem al cadell exercicis molt útils per al seu desenvolupament físic i emocional.

]]>
Un cadell amb nosaltres http://www.roncana.com/un-cadell-amb-nosaltres/ Fri, 16 Feb 2018 11:07:02 +0000 http://www.roncana.com/?p=714

Tenir un cadell no ès feina facil.

Un gos a casa comporta unes responsablititats diaries: passejos, donar menjar, aigua, despeses veterinàries, etc. A més de tot això, un cadell requereix temps, molta paciència, compayia i per sobre de tot bon humor!

Per tant, es molt important que les expericncies a les quals senfronta un cadell siguin positives,  que lámbien que es trobi a la seva nova familia sigui constructiu, feliç, i relaxat. No podem demanar a un gos quelcom que nosaltres no som capaços de dur a terme: si a casa hi ha un ambient de mal humor, no li podem demanar al gos que no es llenci a atacar altres gossos!

S´ha de ser molt consicent de léxtremada sensiblitat emocional dels gossos, essent capós  de detectar, sense necessitat de paraules,  quen els membres de la seva mfamilia estan estressats, enfadats, nverviosos, tristos, etc… portat-los a viure moments dáutentic estres i frustracio.Especialment als cadells, se´ls ha de protegir dáquestes situaciones. Aixo tamé implica que el temps que dediquem a l cadell ha de ser temps de quealita, que els passejos ha de ser realment passejos i no caminades estressants, que inclouen estirades de la corretja per a que el dacell no séntregui a ensumar ni mirar lá passionat mon que  l’envolta i ens  segueixi a la vostra velocitat de creuer.

L’educació dels cadell és  per tant, una responsablitat ineludible més a tenir en compte durant com a minim el primer any. Per a mes infaració , contacteur-no o visiteu la nostra web.

]]>
La Displàsia http://www.roncana.com/la-displasia/ Tue, 13 Feb 2018 14:02:39 +0000 http://www.roncana.com/?p=597

Què és la Displàsia de Maluc?

La Displàsia de Maluc, també anomenada Displàsia Coxofemoral (DC), és un problema bastant freqüent en els gossos de gran grandària, tot i que també pot donar-se en races més petites.

Aquesta afecció és una malformació genètica hereditària de l’articulació del maluc en la qual l’acetàbul cotiloideu i el cap del fèmur no encaixen. La DC és una malaltia del desenvolupament, és a dir, els cadells neixen normals i amb malucs normals; les anormalitats de la displàsia apareixen durant el creixement. El cadell nounat té una formació òssia mixta (os tou i cartílag), que perdura fins al final del creixement quan aquesta es converteix en òs. La Displàsia de Maluc apareix quan en finalitzar el desenvolupament de l’articulació coxofemoral, l’acetàbul cotiloideu i el cap femoral no concorden mútuament entre sí.

Per l’ús constant, aquesta articulació es va deixant anar cada vegada més, es va desgastant de forma anòmala i pot tornar-se artrítica.

Malgrat ser una malaltia genètica, la DC pot veure’s influïda per diversos condicionants mediambientals. Aquests condicionants actuen durant la fase de creixement de l’esquelet i poden accentuar o disminuir les manifestacions externes que corresponen a la displàsia. Els que caldria destacar són:

1.  L’alimentació: tan negativa és una alimentació que provoqui excés de pes, com una alimentació amb un contingut inadequat de minerals i una mala proporció de calci i fòsfor. Una alimentació excessivament energètica i rica en proteïna és perjudicial per al creixement de races grans, afavorint més l’aparició de la displàsia.

2.  L’exercici: Els esforços excessius de les articulacions del maluc produïts per un exercici molt dur i constant afavoreixen un desgast prematur de l’articulació coxofemoral. És necessari un bon desenvolupament muscular perquè es produeixi l’acoblament correcte de l’articulació del maluc.

3. L’allotjament: Els sòls llisos, duros o relliscosos (generalment els que tenim dins de casa) produeixen pressions antinaturals que perjudiquen la formació de les articulacions dels gossos en creixement.

En resum, ja si el cadell hereta dels seus pares una major o menor predisposició a desenvolupar DC, els propietaris tenim un paper crucial en la seva possible manifestació. Hem d’observar al gos des de petit, fer que visqui en un lloc sa, que faci exercici de forma equilibrada i que no engreixi massa.

Com puc saber si el meu gos pateix Displàsia de Maluc?

La DC no produeix un dolor molt fort a l’animal, és un dolor puntual i agut, per la qual cosa pot passar a ser una molèstia crònica sense que el nostre gos manifesti símptomes clínics. Per això, el que ens ha de fer sospitar és si veiem alterada la seva marxa i els seus hàbits. Si apreciem que:

1. Camina d’una manera rara

2. Bota en lloc de córrer

3. Usa les seves potes posteriors a la vegada (per alleujar la pressió sobre l’articulació feble)

4. Té problemes per incorporar-se des d’una posició d’estirat a terra

5. Sempre s’asseu amb ambdues potes juntes a un sol costat del cos, el més segur és que pateixi Displàsia de Maluc. Aquestes sospites només les podrem verificar mitjançant un examen radiològic (rajos X), així que el millor és visitar al veterinari i que ell ens doni la seva opinió.

Tractament

El tractament és, sovint, quirúrgic: l’eliminació del múscul pectíneu i del cap del fèmur, la reconstrucció de la pelvis i la substitució del maluc per un d’artificial. Són intervencions quirúrgiques cares però, generalment, molt satisfactòries.

Si no s’actua sobre aquest problema, a mesura que el nostre gos maduri pot ser que s’adapti bé a la vida amb un maluc dolent, però en pocs anys desenvoluparà artritis i podrà arribar a convertir-se en un gos discapacitat.

Consells

1. Abans d’adquirir un gos hem de tenir la certesa que els pares del cadell estan lliures de la malaltia. Existeixen certificats veterinaris oficials que ens donaran aquesta seguretat.

2. Davant qualsevol sospita que el nostre gos pugui patir Displàsia de Maluc, el millor és consultar amb el veterinari.

3. Com hem dit, la Displàsia de Maluc és una afecció hereditària, per la qual cosa haurem de actuar de manera responsable i prendre mesures perquè el gos afectat no es reprodueixi.

]]>
El Labrador Retriever Història http://www.roncana.com/el-labrador-retriever-historia/ Thu, 08 Feb 2018 15:40:47 +0000 http://www.roncana.com/?p=531

S’han precisat milions d’anys d’evolució per a què de les races originals de llops sorgís el gos domèstic d’avui dia. Una teoria ben coneguda sobre els orígens del gos domèstic el situa en els primers assentaments humans, on els llops asiàtics van buscar refugi fa uns 15.000 anys. Els gossos que van evolucionar d’aquests llops asiàtics protegien els campaments, ajudaven en la caça i eren font important de carn i pells. Al cap de milers d’anys, els descendents d’aquests primers pobladors van colonitzar diverses zones del planeta i fins a fa aproximadament 6.000 anys, la criança selectiva va produir moltes races canines amb prestacions superiors per a treballs determinats.

Els gossos que van evolucionar d’aquests llops asiàtics protegien els campaments, ajudaven en la caça i eren font important de carn i pells. Al cap de milers d’anys, els descendents d’aquests primers pobladors van colonitzar diverses zones del planeta i fins a fa aproximadament 6.000 anys, la criança selectiva va produir moltes races canines amb prestacions superiors per a treballs determinats.

El Labrador va ser criat en forma selectiva per primera vegada a Terranova, una illa situada en la part oriental del Canadà, per ajudar als pescadors, i després a Gran Bretanya com a gos de caça.

A principis del segle XIX hi havia dos tipus de gossos Terranova: els de grandària gran i pelatge pesat (Terranova Major) utilitzats com a animals de tir i recollida de xarxes, i els petits de pelatge dens que treballaven com a gossos cobradors (gos de Saint John Menor). Van ser portats a Anglaterra pels pescadors locals fins a 1885, època en què a Terranova es van deixar de criar gossos per fomentar el bestiar lanar.

Els colons anglesos es van adonar de les bones capacitats cobradores d’aquestes races. El Comte de Malmesbury i el Duc de Buccleuch van desenvolupar amb èxit programes de cries i van tenir un gran interès per la nova raça creada, la “Labrador”, com a gos esportiu. El Coronel Peter Hawker i Lord Knutsford van tenir també la seva importància a l’hora d’establir la raça i el seu estàndard oficial.

Segons aquesta història, la raça es podria considerar fixada a partir del segle XX. Primer el Labrador seria únicament de color negre, apareixent després el color xocolata i en últim el color groc, no sabent-se en l’actualitat com es va aconseguir aquest últim color.

Una altra teoria de la procedència del Labrador parla de la costa nord de Portugal. Podria ser descendent d’un gos de treball utilitzat pels camperols de les regions costaneres del nord de Portugal “el Cao de Castro Laboreiro”. Es tracta d’un gos que encara avui es pot veure al nord de Portugal i en les costes del País Basc, és semblant a un Labrador lleig, sense òs i de pèssima qualitat. Aquesta hipòtesi va ser recolzada per Miss Mary Roslin Williams, fundadora de l’afixe Mansergh, especialista en Labradors negres. Segons la seva teoria i tenint en compte que fixar un mantell totalment negre en un gos sense cap tipus de taques és especialment difícil, ella opinava que els pescadors de Terranova no tenien ni temps ni coneixements en genètica com per creuar adequadament i mantenir aquest color negre pur.

Una vegada aquesta raça va estar establerta a Anglaterra les seves qualitats van ser altament apreciades pels caçadors, ja que no solament podia agafar i “cobrar” peix, sinó que es mostrava especialment hàbil en el cobrament d’ànecs, tant en terra com en aigua.

El 10 de desembre de 1870 el “Illustrate London News” publicava un article sobre els gossos premiats en l’exposició de Birmingham en el qual es feia el següent comentari sobre els gossos de Terranova allí exposats: “… preferiríem que anessin dividits en dues classes: d’una banda el ben conegut Terranova, i per un altre, el Labrador de pèl negre que és una raça totalment diferent”.

El Vescomte de Knutsford és conegut com el primer criador del Labrador modern a Anglaterra, iniciant la seva tasca el 1884. En 1904 “Munden Single”, criat per ell, va ser el primer Labrador a participar en “Field Trials”. El 1905 el Labrador “Munden Centry” va guanyar el Certificat de Campionat en l’Exposició de Crystal Palace i el Certificat de Mèrit en la International Gundog League Retriever Trials.

El Labrador més influent en la primera dècada del segle XX va ser el Campió de treball “Flapper”, nascut el 1902, guanyador d’incomptables Field Trials entre 1904 i 1908, així com un extraordinari reproductor. “Banchory Bitlla”, nascut en 1915, va anar al primer Campió Dual de la història de la raça.

La popularitat de la raça, tant en el camp com en els rings, va anar incrementant al llarg del primer terç del segle XX, aconseguint el seu  punt culminant amb la consecució del BIS a Crufts de 1932 i 1933 per CH. “Bramshaw Bob”, propietat de Lady Lorna Howe, qui tornaria a guanyar tan preuat guardó el 1937, aquesta vegada amb CH. “Cheverella Ben of Banchory”.

El 1938 el Rei Jorge VI va exposar a Crufts a “Sandrigham Stream”, Labrador negre criat pel seu pare el 1934.

El Labrador Club of England va ser fundat en 1916, i encara que en aquells dies els Labradors negres predominaven en la raça, els grocs van començar a ser valorats. La primera aparició d’un Labrador groc està registrada en el 1899 quan en Major C. Radcliffe va criar dos cadells grocs de pares negres.

Verónica Wormald és la responsable, entre d’altres, de la pervivència dels avui tan populars Labradors grocs. La “culpa” que se’ls denomini així i no “daurats”, “canyella”, “crema”, “terra”, etc. com els profans solen anomenar-los es deu precisament a Mrs. Wormald, el 1925 va voler crear el Golden Llaurador Club, denominació no acceptada pel Kennel Club, que sí reconeixeria el nom de Yellow Llaurador Club.

El tercer color dels Labradors és el xocolata, també anomenat fetge. És la varietat menys nombrosa, entre d’altres, per les dificultats que comporta criar bé aquest color. Molt pocs són els Labrador xocolates que han aconseguit títols de campió, sent el primer d’ells la CH. Anglaterra “Cookridge Tango”.

El Labrador modern ha estat format com a raça esportiva, per treballar en operacions de caça amb escopeta i retornar la presa al caçador. Sense saber-ho, això ha produït una raça amb altres capacitats addicionals. Els gossos Labrador es troben entre les races de major habilitat olfactòria i s’utilitzen molt en operacions de rescat i en la detecció de drogues i explosius. La docilidad i bona predisposició del Labrador a l’hora d’aprendre ordres l’ha convertit en un ajudant exemplar: a tot el món existeixen gossos que ajuden als invidents i presten la seva ajuda a persones amb discapacitats físiques. Segons els partidaris més coneguts d’aquesta raça canina, la seva característica més excel·lent és el seu excepcional temperament: és un gos alegre, fàcil d’ensinistrar, amic de la família. És un company perfecte de nens i adults, i és per això que la seva popularitat continua creixent.

Let’s Start Something new
Say Hello!

Excepteur sint occaecat cupidatat non proident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit laborum. Sed ut perspiciatis unde omnis.

]]>